Bollerios, mariconades i altres diversitats
Si algú en sap de riure’s de si mateixa, de resiliència i de reapropiació és el col·lectiu LGTBIAQ+ per això hui, retem humil homenatge a totes eixes persones i totes eixes lluites, sense les quals, la humanitat, seria MOLT pitjor.
Volem aprofitar que estem al mes de l’Orgull per contar la nostra experiència i la nostra modesta aportació.
Sempre que fem plans d’igualtat, incorporem la interseccionalitat i per tant, és imprescindible abordar la diversitat sexual (i moltes altres). Per exemple, imagineu un assetjament sexual en la feina, d’un home cap a d’una dona. Si la dona és hetero, el que l’home fa és demostrar poder, superioritat de mascle, ocupar l’espai. Si la dona és trans o lesbiana, probablement també voldrà humiliar-la o violentar-la. També ho fan amb homes amb certa ploma o amb aspectes que consideren “afeminats” o “amariconats”, que es veu que és el ptijor del món, com la radioactivitat.
És curiós com els més maxots es passen la vida obsessionats en demostrar que són el contrari a una “dona” (a l’estereotip), però després volen sexe amb elles. Me recorda una escena de “Tomates verdes fritos” on la cuinera diu:
No volen asseure's a la mateixa taula […que les persones negres] però mengen ous eixits del cul d'una gallina.
Més coses curioses. Als diagnòstics trobem, des de gent que ens diu que no entén perquè parlem de diversitat als plans d’igualtat (com assumint que les dones són totes heteros?), fins a propostes xules, com fer banys individuals i unisex (per molt bones raons que altre dia comentarem).
Quan fem formació d’empreses, també introduïm, com a mínim, un punt sobre diversitat sexual. Per exemple, una cosa molt bàsica (que vaig aprendre de l’amiga Lluïsa Notario) és fer una parada en cadascuna de les sigles “lgtbiaq+” i preguntar si saben què vol dir, si en coneixen, observar comentaris, resoldre dubtes... Habitualment, les dones som més assertives i els homes cishetero, solen callar o contestar un “no m’importa”, “no passa res”, “jo no me clave…”. Que, en realitat, és una actitud més propera a la incomoditat que a la indiferència.
I ja sabem que el contrari de l’amor no és sols l’odi, també és la indiferència.
En eixe cas, expliquem que no es tracta de “que facen el que vulguen” sinó de donar suport explícit a les persones que encara lluiten per ser iguals en drets. L’altre dia en una classe els vaig dir: en teoria no importa el color, però ací, la més morena sóc jo”.
No hi ha cap intenció, ni perversió darrere i no té res de bo ni de mal. Simplement ho ets, com ser alta o baixa o rulla o bruna o…
Però en molts contextos socials, les persones esquerranes han estat perseguides i demonitzades, obligades a fingir que no ho eren, a adaptar-se a un món que no els pertany o que no s’ha dissenyat per a elles... Doncs així podem explicar la majoria de les diversitats i per cert, també les neurodiversitats.
També animem a fer un gest solidari, visible, com anar a la mani de l'orgull o portar una polsereta o… L’altre dia hi havia una dona de Renfe atenent amb un palmito de l’arc, demostrant suport i empatia o visibilitzant-se. No importa.
Com en aquest anunci és molt important donar suport activament a les causes col·lectives per a generar societats inclusives i diverses. Cal demostrar que estem del costat de persones que contínuament es senten jutjades i amenaçades. I tallar actituds lgtbifòbiques tan integrades en la societat no és gens fàcil, ni tan sols a l’entorn laboral.
L’any passat vam fer una xicoteta campanya per a l’ajuntament de Casinos: vam eixir al mercat i vam repartir palmitos a canvi d’una foto i funcionà molt bé i per això, enguany ens hem plantejat pujar un escaló: hem fet la campanya “PINTAR-SE LES UNGLES NO ÉS DE XIQUES” i…, com solem dir, el silenci també és una resposta.
Hem detectat que hi ha una especial incomoditat entre els heteros (i també no heteros) a pintar-se-les, ni que siga rotllo punkarra. Seran tabús i coses del patriarcat. Ho seguirem investigant i ho treballarem.
I per això aprofitem per convidar-vos a que accepteu EL REPTE d’enviar-nos les vostres ungles pintades i també per preguntar-vos perquè penseu que açò és un “problema” per a la masculinitat.
Com a reflexió final crec que la lluita per la igualtat, pels drets humans, antipatriarcal, no sols és la lluita més important per al col·lectiu i per a les feministes de les darreres dècades, crec que és la lluita més important per als homes cishetero ara. Perquè nosaltres portem molta deconstrucció feta, però encara són pocs els homes que s’atreveixen a alçar la veu contra el patriarcat i les masculinitats tòxiques. La majoria calla, però no sempre.
La manifestació del passat dia 20 n’és un exemple de que el nombre d’heteros que donen suport va en augment, els mascles “beta” dels que ja n’hem parlat.
També és una constatació de que aquells que es volen aferrar al masclisme i al patriarcat, saben que estan perdent la lluita i, segurament per això, són encara més agressius.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris. Sigues el primer a comentar!