De qui és l’espai públic?

Tot el que es deixa al lliure mercat, tard o d’hora, caldrà rescatar-ho amb els nostres diners públics.

Anem al tema i comencem amb dues preguntes simples: 

1. Com podem consentir que algú s’enriquisca a costa de persones que treballen pel salari mínim, que no poden tindre ni una bicicleta, perquè no els cap en l’habitació que han llogat per la meitat d’eixe sou (cas real).
   

2. I quant de temps més deixarem que la propietat del nostre territori estiga en mans d’oligopolis i fons voltors abans d’haver de rescatar-la? Perquè esclatarà, més prompte que tard, i llavors, quants diners ens costarà això? 

Açò no és nou,  ja n’hem parlat en El dret a habitar  i sabem que cal impulsar altres fórmules no mercantilistes per a l’habitatge (igual que ho fem en educació i salut) cosa que encara no s’està fent més que de forma simbòlica…

Però el disseny dels hàbitats humans (pobles i ciutats) va més enllà la vivenda, l’entramat dels nuclis urbans, el seu disseny, el carrers, espais comuns, serveis,... LLocs que pretenem que siguen habitables, amb serveis, on socialitzar, espais saludable i enriquidor…

Per a viure, importa tant el de dins com el de fora de casa. I per això es bò recordar que el mantra de que “cal augmentar l’oferta per a regular el mercat construint pisos” és una doble  fal·làcia. Vol dir:

• cedir l’espai que habitem als interessos econòmics, expulsant les persones a les perifèries i 

• construir a costa de destruir terra fèrtil o espais verds necessaris o en llocs perillosos (barrancs, zones inundables, costa…), afegint densitat de població a un disseny de ciutat que no ho té previst. 

Tot això té conseqüències: redueix la qualitat de l’aire, de la mobilitat i dels serveis. És a dir, pèrdua de qualitat de vida.

L'espai públic és un recurs finit i difícilment traslladable i està sent permanentment privatitzat.

Tant en zones urbanes com a València (l’umbracle, la Marina Port, els concerts de les arts, l'ampliació del port, els circuits de la fórmula 1, …) com en el rural (macro-plantes solars i línies d’evacuació, abocadors, infraestructures d’alt impacte ecològic…) la ocupació dels espais comuns per als interessos d’uns pocs és una pràctica habitual. 

Ocupar un metre quadrat implica que ja no està disponible per altre ús i que aquest ús no es pot prestar des d'altre lloc. Per exemple: si ocupe tota una vorera amb terrasses de bar ja no es pot passar caminant per eixe carrer i poc importa que hi haja una vorera buida a altre lloc perquè no es solventa la necessitat de caminar per eixe espai concret. Per açò l'ús de l'espai públic ha d'estar regulat i més si aquest ús és privatiu per traure rendiment de coses que hem creat i pagat entre totes i tots i amb altres finalitats.

Els diners manen… a no ser que es facen polítiques públiques per a controlar-ho.

Per tot açò, com a persones que ens dediquem a observar, diagnosticar i fer plans estratègics, tenim propostes per als ajuntaments i també anem a fer-li una esmena al pla estatal d’habitatge: d’incloure convenis directes amb aquells ajuntaments que vulguen desenvolupar un pla local d’habitatge. 

Donem algunes raons: 

•  primera, per agilitzar la burocràcia: els diners han d’arribar al pobles, sense intermediaris.

• segona, perquè cada poble té una situació habitacional que no es deu tractar al “muntonet”, sinó saber primer què tens, què necessites i que vol la gent del poble. 

No és el mateix el poble amb tot el terme municipal ocupat que el poble amb un parc d'habitatges buit i obsolet, ni la ciutat turistifcada a la que els apartaments turístics fan fora les persones. Un debat consistent ha de tenir en compte l'existència d'estes i moltes altres problemàtiques.

A partir d’ací, podrem plantejar el finançament per a cada poble basat en les dades reals i, en compte de fer una finca en mig del no res per a “pobres” o “joves”… o pitjor, arrear un PAI més gran que el poble o destruint horta productiva; tot sense garanties de subministres d’aigua i a preus que la gent treballadora no podrà pagar. Tal com ja va passar en l’anterior crisi immobiliària.

Però, atenció ajuntaments! 

Mentre això arriba -o no- podem anar treballant. A través de les agendes urbanes o els plans locals d’habitatge o les altres estratègies municipals; es poden fer moltes accions. Es pot apostar per la recuperació de l’habitatge tancat amb mètodes de promoció (exempció d’impostos, custòdia immobiliària o masoveria urbana, fomentar els models cooperatius i d’ús de fruit, …). Es pot treballar la participació ciutadana per involucrar i conscienciar la ciutadania i es poden adquirir vivendes per a que la gent jove no marxe del poble…

La nostra proposta de Plans Locals habitacionals, l’hem dividida en dos abordatges diferents: la primera serien els nuclis urbans grans i les seues perifèries que tendeixen al creixement i que necessiten estratègies per a descentralitzar o fins i tot per decréixer.

La segona és per als pobles menuts o allunyats de les àrees metropolitanes. Dintre d'aquests, òbviament, hi ha diferències de punt de partida que és important saber. Cal conèixer les necessitats de la població, la tendència demogràfica (creixement o decreixement), l'envelliment, si tenen oportunitats per a emprendre (com els pobles Leader) o si són poblacions amb bones comunicacions (plans de mobilitat) i podrien assumir part de la càrrega d’altres nuclis. O pot ser són ciutats dormitori que necessiten més serveis o un pla de mobilitat…

No és poden fer bones polítiques per a la gent sense conèixer primer les seues necessitats i carències. 

Però sobretot, cal que els pobles s’involucren en la crisi de la vivenda i per a que això siga possible, cal dotar-los pressupostàriament, tant per a la seua adquisició, com per a la seua gestió i manteniment. 

En temps d’emergència climàtica i habitacional, és imprescindible revisar i actualitzar els plans estratègics locals.

Cal recordar que les catàstrofes no sols són danes, incendis, sequeres o temperatures rècord; això només són els efectes. Les autèntiques catastrofes són la mala planificació, el mal ús dels recursos, el posar cases on no toca, explotar els recursos en base al negoci privat, destruir el camp, les serres, les platges… 

Cal regular per aconseguir el més bàsic: espais públics habitables per a les persones.