Gentrificació per despossessió

L’acumulació per despossessió és un concepte creat per David Harvey i emprat a diverses ciències socials per descriure com, al capitalisme, les elits es fan amb recursos comuns i públics privatitzant-los per mitjà de mecanismes coercitius. És a dir pressionant de diverses maneres -de vegades fora de la legalitat i tot- per fer-se amb el control dels diferents recursos. L’objectiu és ben clar: aprofitar la seua comercialització en benefici propi i viure a costa del que és nostre. Voleu exemples? els roïns del 80% dels westerns que veiem els que ja en tenim una certa edat, tots els de Scooby Doo i tots eixos voltors que volen quedar-se amb la sanitat pública per oferir un servei pitjor a preu més car. 

L’espai públic és també un recurs comú. L’ha creat i mantingut la ciutadania i el seu ús compartit és fruit d’un consens social i de la intersecció de normatives i costums. Per exemple, a molts pobles és costum que els ocupants de les cases es facen càrrec de la neteja del tros de carrer que toca la seua façana.  Això que no sol estar reflectit a cap normativa, és un símptoma de veïnat, de corresponsabilitat ciutadana i de pertinença. El principal que hauríem comprendre és que com els carrers són de totes i tots no podem fer en ells el que ens vinga de gust sinó allò que la resta accepte i acorde. 

Altra conseqüència ben coneguda és la gentrificació. És a dir, quan s’inverteix en un barri i milloren les seues condicions, es corre el risc de que població amb més poder adquisitiu el trobe d’interès i compre locals i vivendes expulsant als seus habitants originaris per la subsequent pujada de preus. 

A hores d’ara, l’acumulació per despossessió i la gentrificació es combinen de forma en que ambdues es retroalimenten generant un mecanisme al que les responsabilitats es difuminen. Als llocs turistificats grups de grans inversors adquireixen habitatgei el dediquen a usos turístics.  A l’espai urbà l’arribada d’aquestes inversions i turistes, sovint amb un poder adquisitiu més alt que el de la població local, es tradueix en una pujada dels preus immobiliaris -que inicialment es percep com a positiva- però, que acaba per afectar també als lloguers i als preus del comerç i serveis locals atès que els turistes estan disposats a pagar més pel mateix. Com que la inversió feta s’ha de rendibilitzar, una de les estratègies més comunes és ocupar espai públic -pagant o no- per tal de disposar de més superfície de la que s’ha adquirit. Així les terrasses de bar es multipliquen i ocupen més superfície, els cadenats dels apartaments turístics s’ubiquen sobre bústies, enreixats, transformadors, etc. o els ocupants dels apartaments turístics envaeixen les voreres per seure a cadires o posar un estenedor. A més, també es col·lapsen serveis com el transport públic o el sanitari que han d’atendre a demandes i condicions que no són les de quan van ser concebuts.  El resultat d’aquestes accions, algunes planificades i altres espontànies, és el d’uns carrers impracticables, sorollosos i incòmodes que acaben expulsant a una part de la població farta de pagar més per viure en un estat perpetu de falles sense la compensació dels monuments i els bunyols de carabassa. 

El comerç tradicional desapareix substituït per establiments dedicats a un públic turístic que paga una morterada per acabar fent el mateix que podria fer  i consumir a sa casa. Totes i tots sabem que l’experiència més autèntica que podem viure és fer-nos un cafè a un St*rb*cks de Roma o una Hamburguesa a Mc D*n*lds en Kuala Lumpur. A més, es tracta de negocis que ofereixen llocs de treball més precaris i que, en ser part de cadenes i franquícies, solen acabar pagant pocs impostos i, a més a més, a paradisos fiscals llunyans. Altres negocis acaben traslladant-se o tancant perquè ja no poden pagar els lloguers unflats i disparats o perquè el propietari de l’immoble no els volen garantir un acord a mitjà o llarg termini. El resultat és una població local empobrida i mal atesa pels serveis privats i la impossibilitat a determinats barris de fer-se un cafè a preu normal i sense estar envoltat d’aspirants a influencer. I també la precarització dels serveis públics pels beneficis que ara volen cap a paradisos fiscals. 

Els inversors, poden així, adquirir encara més locals que expulsaran a més persones fins fer-se amb tot el carrer, tot el barri o tota la ciutat. Així el teixit social generat als pobles i ciutats s’afebleix perquè la població expulsada sovint acaba separada i instal·lada  a llocs on no té tants lligams i per tant, amb menor resiliència i capacitat de fer front a nous abusos. La turistificació/gentrificació afebleix la societat i les capacitats de control que té la ciutadania i això disminueix la capacitat de resposta front als següents intents d’acumulació per despossessió. 

Sembla especialment pervers que els responsables de tot això no tenen cara. Els turistes incívics passen uns dies a la ciutat i desapareixen fins a la propera estada sense haver de donar explicacions i sense, en molts casos, haver de pagar una taxa turística. Els grans inversors s’amaguen darrere de personalitats jurídiques amb residència fora de l’estat o de la Unió Europea. Situació que dificulta molt fer-los responsables de res i més quan tenen diners de sobra per a la seua defensa jurídica. Per no parlar dels diners que poden dedicar a promocionar en premsa i altres mitjans la defensa dels seus interessos. Les actuals bombolles dels negocis virtuals o els diners de les crisis energètiques que alguns presidents s’encaboten a perpetuar, s’han convertit en una aspiradora de capitals de tal nivell que permet fer a l’hora la inversió immobiliària, la compra de voluntats a la comunicació -i de vegades a la política- mentre s’inverteix en la carrera espacial privada o en comprar xarxes socials per convertir-les en un vedat de cacera privat. 

Altre aspecte que no es pot obviar és la col·laboració interessada d’una part de la població local que es beneficia de les molletes soltes del negoci. Persones i empreses que mostren la seua bonhomia replicant el sistema a xicoteta escala o del que reben una part dels beneficis de manera directa -per ser part d’alguna manera de la inversió- o indirecta perquè la seua activitat professional es beneficia. Tot això sense ser conscients que probablement ells seran les següents víctimes del procés quan algú amb més diners decidisca que és del seu interès eixa part del pastís. 

Què podem fer davant aquesta confluència d’interessos que perjudica a la majoria de la societat? Mentre arriben reformes legislatives que, per exemple, facen recaure sobre el sector turístic els costos que causen al territori d’acollida o els costos globals que generen per les emissions del seu transport; a escala local es poden habilitar moltes estratègies per reconduir el fenomen. 

Els Plans generals poden limitar els usos i les càrregues de les diferents activitats. És a dir, podem posar límits espacials i topes a l’activitat turística. Les ordenances municipals poden limitar l’ocupació de l’espai públic i impedir els usos impropis. Documents estratègics com els Plans Urbans d’Actuació Municipal o les Agendes Urbanes poden orientar el sector turístic cap a una activitat de més qualitat que depenga menys de la quantitat de visitants. La promoció de vivenda pública, a banda de baixar els preus inflats, si es fa sota les condicions adequades servirà també per impedir el seu ús especulatiu. 

Tot això s’ha d’acompanyar de processos educatius i comunicatius i d’enfortiment i organització del teixit social que ajuden a comprendre a la població que tot i que alguns es beneficien d’entrada, a la llarga tots perdrem si els nostres carrers, les nostres cases, els nostres diners i els nostres camps estan en mans d’uns pocs tronats que s’acosten perillosament al rol de supervilà de còmic.